ELS  HEROIS  DE  LA  PIGOTA

No conec cap concepte amb un significat tan relatiu com el concepte d’heroi. No cal allunyar-se molt ni en el temps ni en l’espai per comprovar com molts herois passen, amb una sorprenent facilitat, a ser considerats vulgars terroristes o genocides sanguinaris. Excuseu-me de citar exemples concrets per no ferir la sensiblitat dels amables lectors del blog. I es que la glòria de molts herois té una relació directament proporcional amb la magnitud de la degollina que se’ls atribueix. En qualsevol cas, em produiria certa intranquil·litat el fet de trobar-me amb determinats herois en un carreró solitari.

Si em donen a triar he de reconèixer la meua predilecció pels herois viatgers, com els mítics navegants dels temps clàssics que recorrien el Mediterrani enfrontant-se a mags tenebrosos, ciclops d’un sol ull, nimfes seductores i gegants terrorífics. Entre tots el herois viatgers el meu preferit no és Ulisses i els seus acompanyants en el viatge de retorn a Ítaca, ni tampoc Jàson i els seus amics argonautes en la seua expedició a la recerca del velló d’or. El meu heroi viatger predilecte és l’alacantí Xavier de Balmis i Berenguer, cap de la Reial Expedició Filantròpica de la Vacuna. No sóc l’únic en sentir aquesta predilecció. El metge anglés Edward Jenner, descobridor de la vacuna contra la verola, va dir de l’expedició Balmis: “No m'imagine que en els annals de la història hi haja un exemple de filantropia tan noble i tan extens com aquest” 

La verola (o pigota) ha estat una de les epidèmies més temibles de les que van afectar Europa i Àsia al llarg dels segles. A Amèrica la malaltia va ser desconeguda fins a començaments del Segle XVI, quan va ser introduïda pels conqueridors espanyols. La malaltia té una elevada taxa de mortalitat (més del 30%) i els supervivents queden afectats per visibles cicatrius. El rei Carles IV, que havia patit casos de pigota entre la seua família, per Reial Cèdula de 30 de novembre de 1798 va acordar la inoculació de la vacuna contra la verola a tota la població. Uns anys més tard, el 1802, es desencadena a Nova Granada (actual Colombia) una epidèmia de verola que en pocs mesos va adquirir enormes dimensions. Xavier de Balmis va proposar al Rei la immunització de tota la població dels territoris d’Ultramar. El problema era com transportar-hi el fluid vacunal, en una època en la que encara no s’havia inventat això de la cadena del fred. 

La solució va ser traslladar-la amb la tècnica braç a braç. Aquesta tècnica consistia a inocular la vacuna a un xiquet d'entre 4 i 14 anys, que quedava immunitzat i protegit de la verola. El líquid de la ferida serviria per a inocular un altre xiquet i així el virus atenuat passaria de l'un a l'altre i es conservaria actiu. Per a la missió es van aconseguir 22 xiquets d'un Orfenat de Santiago de Compostela. Aquest xiquets-herois seran els que constituiran una autèntica cadena humana per a mantenir el fluid que servirà per a vacunar i salvar la vida a milions de persones a l'altre costat de l'Atlántic.

La Reial Expedició, encapçalada per Xavier de Balmis i Josep Salvany, va eixir del port de la Corunya el 30 de novembre de 1803 en la fragata Maria Pita. L’expedició va arribar a tota Amèrica central i del sud, Filipines, Macao entre altres territoris, on Balmis i Salvany van promoure la creació de centres de producció, emmagatzematge i distribució de la vacuna, i programes de capacitació tècnica enfocats a mantenir campanyes de vacunació poblacional. L’esforç titànic va acabar debilitant la salut de Josep Salvany que va morir a Cochabamba el 21 de juny de 1810.  

Igual que va passar amb Ulisses i Jàson, l'odissea de Balmis es va veure amenaçada per monstres terribles: als ports on arribava s'havia d'enfrontar amb el ciclop de la ignorància, el gegant del fanatisme, l'hidra de la superstició. Balmis i els seus xiquets-herois van eixir victoriosos d'aquest enfrontament i van salvar així milions de vides.

En 1958, segle i mig després de l'odissea de Balmis el viceministre de salut de la Unió Soviètica, Viktor Zhdánov va fer una proposta a l'Assemblea de l'Organització Mundial de la Salut que alguns van qualificar de bogeria: l'eradicació total de la pigota. La proposta va eixir endavant tan sols per 2 vots.  Malgrat la incredulitat inicial a la proposta de Zhdánov, el 9 de maig de 1980 l'OMS proclamava que el somni de Jenner, de Balmis, de Salvany, de Zhdánov ja era una realitat: la pigota no mataria ningú més.

Altra de les malalties que podria haver desaparegut gràcies a la vacunació és la poliomielitis. La vacuna de la pòlio es va introduir quan jo anava a escola. Recorde com estavem tots els xiquets de classe fent cua per a rebre el terròs de sucre amb dues gotetes de la vacuna. Bé, tots els xiquets de classe no. Per a Xavi i Santi la vacuna va arribar tard. Van poder sobreviure a la malaltia però no podrien mai més jugar, córrer, ballar com la resta dels seus amics. 

La pòlio deuria haver-se eradicat l'any 2005, segons les previsions de l'OMS. Però quan aquest objectiu semblava assolit el virus  es va trobar amb un aliat inesperat: un grup de religiosos musulmans de Nigèria va emetre una fàtua que afirmava que la vacuna contra la poliomielitis era una conspiració dels Estats Units i de l'ONU per esterilitzar els veritables creients. Els xiquets víctimes de la pòlio van passar a ser considerats màrtirs, ja que aquests religiosos consideraven la vacuna contrària a la Sharia. El govern de Nigèria va suspendre les vacunacions i mesos després la pòlio havia tornat a manifestar-se a la regió, alhora que pelegrins nigerians havien disseminat la malaltia a dotze països llavors lliures de pòlio. 

Però no és únicament el fanatisme religiós l'únic aliat dels virus: als països occidentals han trobat un altre aliat inesperat: l'estupidesa. L'estupidesa i la deshonestedat de persones, en molts casos amb estudis superiors i de classes mitjanes-altes, es el que ha fet que una malaltia torne a aparèixer amb incidència creixent en alguns països on havia desaparegurt: el xarampió. Alguns pensaran que el xarampió és una malaltia benigna i que no representa un problema de salut important.  Les xifres demostren que no és així. L'any 2000 el nombre de morts per xarampió en tot el món va ser de 562.0000 persones. L'any 2012, gràcies a les campanyes massives de vacunació, havia baixat a 122.000. Però aquestes xifres que semblen positives tenen un punt dèbil: mentre que al continent americà es consolida la desaparició del xarampió, a alguns països d'Europa on pràcticament ja havia desaparegut torna a aparèixer, fins i tot de forma epidèmica. És el cas sobre tot del Regne Unit i, en menor intensitat, Espanya.  

El motiu d'aquesta reaparició del xarampió és la creença irracional de que la vacuna triple vírica (xarampió-rubèola-parotiditis) és la causa de l'autisme. Aquesta teoria la va propagar en 1998 un metge anglés, Andrew Wakefield, que va descriure 12 casos en els quals els símptomes de l'autisme s'havien detectat poc de temps després de rebre la vacuna triple vírica. Això no té res d'extraordinari: els primers símptomes de que un xiquet pateix autisme comencen a fer-se perceptibles al voltant dels 18 mesos, aproximadament la mateixa edat en què s'administra la vacuna triple vírica. Seguint aquesta absurda teoria podriem afirmar també que la causa de l'autisme és l'adquisició del llenguatge oral o de la bipedestació. El Dr. Wakefield, quan va difondre les seues teories, estava contractat com a pèrit per un despatx d'advocats que havien iniciat, en nom de les famílies dels casos que ell mateix havia descrit, una demanda contra els laboratoris fabricants de la vacuna. Es va demostrar que havia fet una selecció esbiaixada dels casos i que sols va utilitzar aquelles històries clíniques que avalaven les seues teories (fàcilment hauria pogut trobar altres 12 casos on els símptomes de l'autisme havien començat a fer-se visibles abans de l'administració de la vacuna, la qual cosa demostraria, segons aquesta il·lògica forma de raonar, que la causa de la vacunació és l'autisme i no el contrari) 

Tots els estudis d'epidemiologia clínica que s'han fet sobre aquesta qüestió han arribat a les mateixes conclusions: no existeix cap relació entre autisme i vacunació (ja és ben trist haver de de malbaratar recursos per a rebatre bestieses!). Les teories del Dr. Wakefield tenien la mateixa base científica que la fàtua islàmica contra la vacuna de la pòlio. Però el mal ja estava fet. Els tabloides sensacionalistes anglesos venien més paper si publicaven a les seues portades les fotografies dels xiquets malalts, envoltats per les seues famílies reclamant contra les farmacèutiques, que publicant les fredes estadístiques dels estudis epidemiològics. 

Actualment és fàcil trobar encara algunes pàgines a Internet que repeteixen aquestes teories i encara hi ha gent que, com els companys d'Ulisses que es deixaven seduir pels cants de les sirenes, se les creue i deixa de vacunar els seus fills. Hi ha entre aquests col·lectius una argumentació que em sembla particularment ridícula: la que afirma que els virus i les bactèries sempre han conviscut amb nosaltres i que és millor que els xiquets adquirisquen immunitat natural. El nostre germà virus, la nostra germana bactèria: no els matem, pobrets!. Si ens infecten no passa res, l'infecció és un fenòmen d'allò més natural.  En qualsevol cas sempre tindrem a la nostra disposició el reiki, les flors de bach o els productes homeopàtics que ens salvaran d'una septicèmia o ens lliuraran de l'èbola.

Com podeu veure, tres mil anys després del viatge d'Ulisses a Ítaca els monstres als que es va enfrontar han pres una nova aparença, però continuen entre nosaltres. Per sort, els herois com Balmis, Salvany, Jenner, Zhdánov també.

      DÈMETER, PODEMOS I ELS TRANSGÈNICS

Allà pel Paleolític Superior, l’home de cromanyó vivia en plena harmonia amb la natura. S’alimentava únicament de productes Bio, que recol·lectava directament dels camps, i feia footing  tots els dies, generalment darrere d’algún herbívor o  davant d’algún carnívor. Malgrat aquest estil de vida tan saludable solia morir abans dels 30 anys d’una infecció o devorat per una fera.

Aquesta situació de beautus ille prehistòrica va canviar quan Dèmeter, germana de Zeus, va ensenyar al mortal Triptòlem l’art de l’agricultura. Al contrari que Google, els deus olímpics no eren omniscents, així que Dèmeter no va preveure les greus conseqüències del seu regal. Amb l’extensió  de l’agricultura la terra va començar a desforestar-se per a convertir-se en camps de conreu. Els egipcis i els sumeris van començar a alterar el curs natural dels rius per a aprofitar intensivament els recursos hídrics. I prompte van aparèixer les primeres fites de pedra que marcaven els llindars de les finques. Els humans es van fer sedentaris i van constituir les primeres ciutats: ja no havien de fer footing tots els dies.

Les grans extensions de cultiu van afavorir l’aparició de plagues, especialment les de llagosta, a les quals els déus de l’antiguitat eren molt aficionats, sobre tot quan es tractava de castigar la desobediència dels seus adeptes. Així i tot, la pitjor plaga que ens va dur l’agricultura no va ser la llagosta sinó el conjunt de reis, sacerdots, sàtrapes i militars que se'n van apropiar dels excedents per a constituir una casta parasitària que es va fer amb el poder polític.

Bé, i ja que parlem de la casta, de l’agricultura i dels productes Bio, em centraré en allò del que realment volia parlar: les declaracions de l'eurodiputat de  Podemos i investigador de CSIC  Pablo Echenique sobre els transgènics, que en síntesi són les següents: “Òbviament com a científic no estic en contra dels transgènics per se.  A dia d'avui, els transgènics estan sota el control d'unes quantes multinacionals que tenen un poder molt elevat. Imposen les seues condicions sobre petits camperols. Gent que no té poder de negociació per dir què conrea, com, quan, a quin cost i de quina manera. No he tingut el temps suficient de discutir el tema amb els meus companys de partit i estic segur que hi haurà gent desinformada que pense que són dolents per se. Ja m'encarregaré jo de convèncer-los que no”.

No sap en quin terreny es  clava l’amic Echenique. La seua valenta actitud em recorda als herois del far-west que s’endinsaven en les terres dels vaquers per convèncer-los que havien de deixar passar el ferrocarril. Però a diferència de John Wayne, Echenique no porta pistola.

A mi no em fan por els transgènics. Els valencians ja sabem que és això de la modificació genètica dels aliments. O algú es pensa que les taronges sense pinyol han aparegut per selecció natural?. Per altra part, l’argument d’oposar-se als transgènics perquè els controlen unes poques multinacionals em sembla tan poc consistent com estar en contra de la informàtica perquè la controlen Apple i Microsoft. Però tampoc sóc un defensor entusiasta dels transgènics. No crec que gràcies a ells ens puguem lliurar de la catàstrofe malthusiana. A tot estirar la retardarem una miqueta.

Els principals detractors dels transgènics són els defensors de l’agricultura ecològica, una expressió que jo no entenc molt bé. Per a mi parlar d’agricultura ecològica és com parlar d’intel·ligència militar o de cultura taurina: són termes clarament antagònics. L’agricultura implica una transformació artificial dels terrenys, l’ús intensiu dels recursos hídrics, l’ús de fertilitzants rics en nitrats... en definitiva tot el contrari del que jo entenc per ecologia.  No acabe de veure la diferència entre agricultura ecològica i agricultura convencional: la contaminació per nitrats de la capa freàtica no distingeix si aquesta substància es de síntesi industrial o prové de la descomposició de matèria orgànica. L’efecte hivernacle tampoc distingeix entre el metà industrial, el metà del compostatge o el metà de les ventositats bovines.

En qualsevol cas, els valencians també som pioners en això dels hortets biològics. A tot aquell que té temps i diners per a poder-s’ho permetre li agrada tindre el seu trosset de terra, on pot conrear saborosos tomàquets per al seu autoconsum. Es tracta, en definitiva, d’una distracció amena i saludable que resulta molt útil per tranquil·litzar la nostra consciència ecològica, mentre els pobres dels països del Tercer Món continuen morint-se de fam. 

Alberto Fabra i el Gerrymandering

Districte electoral de Gerrymander, Massachusetts.

Fa ara uns dos-cents anys Elbridge Gerry, governador de Massachusetts va veure que el seu partit no guanyava les eleccions als districtes del nord i de l’oest de l’estat. Per aconseguir la victòria electoral va dissenyar uns districtes electorals inconnexos i de distribució geogràfica arbitrària,  sense altra finalitat que dividir el vot de l’oposició. Els periodistes del Boston Gazette van observar que la delimitació d’aquests districtes sobre el mapa adoptava la forma d’una salamandra (en anglès: salamander), a la que van posar per nom Gerrymander. La caricatura que va popularitzar el terme es va publicar en el Boston Gazette al març de 1812, i representava a un estrany animal amb urpes, ales i un cap que recorda a la d’un dragó. El terme va tenir èxit, passant a designar qualsevol forma de manipulació dels districtes electorals amb fins partidistes.

A hores d’ara crec que tots sabem que la finalitat de qualsevol reforma del sistema electoral és la mateixa que pretenia el Governador Gerry: la maximització del nombre de representants electes per part d’aquells partits que la promouen. Òbviament no serà aquesta l’explicació que donaran als ciutadans. Les justificacions que ens voldran fer creure seran millorar la representativitat o la governabilitat, apropar els electors als representants, afavorir la participació i altres subterfugis similars.

Recentment el President Alberto Fabra ens ha sorprés amb una proposta de reforma del sistema electoral valencià en una conferència pronunciada al club Segle XXI a Madrid. La justificació que ens dóna el Molt Honorable seria  “aconseguir una major participació dels ciutadans en els assumptes públics i enfortir així la democràcia” (la traducció al valencià es meua). Us va sonant de què va la cosa?

En resum, la proposta és la següent: reducció a 79 del nombre de diputats, dels quals una tercera part, com a mínim, s’elegirien pel sistema majoritari, almenys un per districte, en districtes electorals de tamany inferior a la provincia (comarques, partits judicials…) la qual cosa implica que la major part d’aquests districtes serien uninominals. A més es suprimiria el llindar electoral del 5%.

Són sorprenents algunes de les justificacions que dóna Fabra en suport de la seua proposta: que la societat siga escoltada directament en les Corts, que la societat torne a recuperar la confiança en les institucions. Vol dir el Molt Honorable President que les corts no escolten la societat o que els ciutadans no confien en les institucions?. Potser tinga raó. En qualsevol cas cal que analitzem si aquesta proposta de reforma contribuiria a subsanar el dèficit democràtic que Fabra sembla reconéixer.

En primer lloc hem de tenir en compte que el sistema majoritari pot tenir efectes molt negatius sobre la proporcionalitat de la representació electoral, especialment si es tracta d’un sistema de majoria simple. En aquest sistema l’escó s'assigna al candidat que rep el nombre de vots més elevat, fins i tot encara que no arribe al 50% dels vots. És un sistema que pot ser útil en països on l’electorat es divideix entre dues grans opcions, com és el cas dels Estats Units. En canvi, en països on hi ha una major diversitat d’opcions un candidat amb una petita quantitat de vots, i que genera un ampli rebuig de la majoria dels electors, pot aconseguir l'escó si es presenta en un districte molt fragmentat.

Pensem ara quin és el comportament dels votants valencians: En l’eix esquerra-dreta el vot de dreta es concentra en una única opció, el Partit Popular, que també recull el vot regionalista de dretes. El vot d’esquerres es divideix entre el PSPV-PSOE i altres opcions (Esquerra Unida i Compromís, bàsicament). En definitiva, un vot de dretes concentrat i un vot d’esquerres fragmentat. Suposem que en un districte uninominal l’únic candidat A de dretes, obté el 30% dels vots i els tres candidats d’esquerres, B, C i D obtenen el 28, 22 i 20 % respectivament. El candidat A genera un fort rebuig entre els votants de B, C i D de forma que els votants de C i D prefereixen clarament el candidat B al candidat A. En aquest cas amb un sistema majoritari simple en districtes uninominals eixiria elegit el candidat A amb un suport del 30% tot i que el 70% dels electors haurien preferit el candidat B.

Per evitar aquest efecte hi ha diverses solucions. Una d’elles és el sistema utilitzat a França que exigeix que els candidats elegits obtinguen la majoria absoluta. Aquest requisit sovint implica la introducció d'eleccions seqüencials fins que un candidat aconsegueix la majoria absoluta dels vots.  Si a la primera volta cap dels candidats obté la majoria suficient se celebra una segona votació restringida als candidats que han aconseguit un nombre determinat de vots en la primera volta. Un altre sistema és el conegut com el vot alternatiu preferencial. En aquest sistema el votant elegeix diferents candidats de la papereta ordenats segons les seues preferències. S'assigna l'escó al candidat que obté més del 50% dels vots en primera preferència. Si cap candidat no obté la majoria de vots, s'elimina el candidat que rep menys vots. Les segones preferències d'aquestes paperetes es transfereixen als candidats restants. Aquest procés se succeeix fins que un dels candidats aconsegueix la majoria absoluta dels vots. El sistema de vot alternatiu es fa servir a Austràlia.

Per tant, ací tenim la forma de comprovar si la reforma que proposa el President Fabra no respon a un oportunisme electoral, dubte molt raonable quan la proposta de reforma es fa quan les enquestes no auguren bons resultats per a la seua formació. Si del que es tracta és d’implantar el sistema majoritari simple, es obvi que intenta traure benefici de la fragmentació del vot d’esquerres. Si accepta qualsevol de les fòrmules esmentades per ajustar el resultat electoral a les preferències dels votants ja no hi haurien tants motius per a dubtar de la sinceritat de la seua proposta.

Altre dels aspectes de la seua proposta és el de la supressió del llindar electoral del 5%. Hauriem de recordar que el PP sempre s’ha oposat a eliminar aquest llindar, de dubtosa justificació democràtica. Però aquesta proposta, acompanyada de les altres mesures, conté una trampa. Tots els experts en matèria electoral saben que allò que més distorsiona la proporcionalitat no són ni els llindars ni les fòrmules electorals, sino el nombre de representants que són elegits en cada circumscripció. Actualment tenim 99 diputats autonòmics els quals són elegits de la següent manera: un mínim de 20 per cada província i la resta (39) repartits entre les tres províncies segons criteris de població. Aixó suposa, amb la població actual, 24 diputats per Castelló, 35 per Alacant i 40 per València. Si es redueix el nombre de diputats a 79 i una tercera part, com a mínim es elegida pel sistema majoritari, ens queden uns 50 diputats per a repartir entre les tres províncies segons criteris d’estricta proporcionalitat. Si no garantim un mínim per província això suposa 6 diputats per Castelló, 19 per Alacant i 25 per València. Amb aquesta distribució d’escons la desaparició del llindar del 5% no tindria cap efecte a la circumscripció de Castelló i podria tenir un efecte molt limitat a la circumscripció d’Alacant. Si garantim un mínim de diputats per província, és a dir un augment de diputats per Castelló amb la correlativa disminució dels diputats de València i Alacant, la desaparició del llindar del 5% podria arribar a no tenir cap efecte en ninguna de les circumscripcions.

En conclusió, davant de qualsevol proposta de reforma electoral fariem bé de n’oblidar la pregunta que es feien els clàssics: Cui prodest? A qui beneficia?. 

El Profeta Daniel, les anguiles i les dietes miracle

No se si sabreu que el primer epidemiòleg clínic de la historia va ser el Profeta Daniel, fa ara uns 2.600 anys, durant l’època de la deportació dels hebreus a Babilònia.  Daniel i els seus amics comptaven amb la protecció del rei Nabucodonosor II, però la dieta mesopotàmica que els hi donaven no era del seu gust.  Daniel va dir al cuiner: “Mira, Meltsar, volria demanar-te un favor. Ens podries donar per a sopar alguna cosa diferent de les anguiles amb all i pebre?”. A Meltsar no li agradava que qüestionaren les seus habilitats culinàries i, una miqueta enfadat, va dir a Daniel: “I que tenen de dolent les meues anguiles amb all i pebre?”. Daniel, sense pensar-ho, li va contestar: “Jehova al llibre Deuteronomi 9-14 ens ha revelat: Dels animals que viuen a l'aigua, podeu menjar els que tenen aletes i escates,  però els que no en tenen, no els mengeu: considereu-los impurs.” Meltsar ja estava una miqueta cansat de Jehova i les seues excentricitats alimentàries, així que li va contestar a Daniel: Puix si al teu Jehova no li agraden les meues anguiles, Marduk m’ha dit que a ell sí que li agraden, així que si no voleu anguiles amb all i pebre aneu a sopar al bar.

 

Els hebreus no eren molt amics de pagar-se el sopar de la seua butxaca quan podien menjar debades, així que Daniel, que era una persona d’idees molt avançades per al seu temps, va pensar una altra estratègia. Si el cuiner no era receptiu als arguments màgics o religiosos, potser ho fos a l’evidència experimental, així que va dir al cuiner: “Mira Meltsar, amb tant d’all i pebre acabarem posant-nos malalts i tu ja saps com és Nabucodonosor. Si veu que ens hem posat malalts per culpa teua la primera cosa que farà será tallar-te el cap”. La perspectiva de perdre el cap ja era un argument de més fonament que els preceptes de Jehova, així que Meltsar va canviar d’actitud:

 

--Tinc por del rei, el meu senyor, que us va assignar què havíeu de menjar i de beure. ¿No trobarà la vostra cara més esblanqueïda que la dels altres joves de la vostra edat, i jo em jugaré el cap davant el rei per culpa vostra?

11 Llavors Daniel va dir al guarda a qui el cap del personal havia fet responsable del mateix Daniel, d'Ananies, de Misael i d'Azaries:

12 --Et prego que posis a prova aquests teus servents durant deu dies: dóna'ns llegums per a menjar i aigua per a beure.13 Després compara el nostre aspecte i el dels joves que mengen de la taula del rei i fes amb nosaltres segons el que vegis.

14 Ell hi accedí, i els va posar a prova durant deu dies. 15 Al cap de deu dies feien més bona cara i estaven més plens que tots els joves que menjaven de la taula del rei. 16 El guarda, doncs, s'emportava el menjar i la beguda que tenien destinats, i els donava llegums. (Daniel 1, 10-14)

 

Imatge del primer assaig clínic experimental

de la història

Cal reconèixer que l’estudi experimental dissenyat per Daniel té algunes mancances metodològiques: no hi ha hagut aleatorització, no s’ha seguit el procediment de doble cec i la mostra no és suficientment àmplia com per a considerar els resultats estadísticament significatius. Així i tot, cal reconèixer el mèrit que suposa l’intent de recolzar les teories amb proves experimentals.

 

Avui ens trobem contínuament amb dietes absolutament estrafolàries que no tenen el suport de la més mínima evidència de la seua eficàcia, promogudes amb l’ajut d’intenses campanyes de marketing. Això sí, els seus inventors, als quals no podem fer extensiu el mèrit que hem reconegut al Profeta Daniel, apareixen davant el mitjans de comunicació amb una acurada aparença de respectabilitat científica: amb bata blanca i fotografiats davant d’aparells de laboratori, el funcionament dels quals en molts casos ni remotament coneixen. Les seues teories no les trobareu en cap revista mèdica prestigiosa, sinó en best-sellers on es barregen les obvietats (no beure alcohol, no fumar, menjar més fruites i verdures...) amb teories sobre enzims prodigiosos que ningú ha pogut aïllar, processos metabòlics absolutament inventats i disquisicions sobre aliments compatibles i incompatibles, de dubtosa plausibilitat biològica. En alguns casos es tracta de dietes inofensives i, fins i tot, saludables que aconsellen allò que qualsevol dietista coneix, però que inclouen alguna extravagància adornada de fraseologia pseudocientífica. En altres casos es tracta de dietes desequilibrades que poden comportar danys greus per a la salut. Faríem bé de desconfiar de  dietes miraculoses i les seues campanyes de marketing i confiar més en els professionals de la sanitat pública.  

El valencià, el mossàrab i l'homeopatia

Com tothom sap perfectament, els valencians parlem el mateix idioma que els íbers. Es cert que fins ara els filòlegs no han pogut traduir cap text ibèric, llevat d’alguna hipòtesi sobre els numerals, però això no demostra altra cosa que la filologia no és de fiar. L’erudit valencià Pepe Ninot, secretari de la Junta Local Fallera de Rafelbunyol, en un article publicat al llibret de la falla de l’Ajuntament de l’any 1978, afirmava que els mossàrabs seguien parlant la mateixa llengua que els íbers. Sembla que quan el Rei Jaume I va conquistar el Regne de València el va repoblar amb catalans sordmuts de naixement i que els seus fills, que ja no eren sordmuts, van adoptar la llengua dels mossàrabs. Alguns estudis diuen que a l’època de Jaume I al Regne de València ja no quedaven mossàrabs (s’havien islamitzat) però els estudis històrics tampoc són molt de fiar. Paco Banyes, vocal de la federació de penyes de bous al carrer de Massamagrell diu que a ell li consta que el valencià és mossàrab perquè quan va viatjar a Marroc s’entenia en valencià amb un moro que havia viscut 10 anys a Reus.

Davant d’aquesta veritat patriòtica incontestable, s’alcen les veus pèrfides i traïdores de tots els departaments de llengües romàniques de totes les universitats del món, a les quals s’ha sumat la pancatalanista Acadèmia Valenciana de la Llengua, que afirmen que el valencià i el català són la mateixa llengua. Darrere d’aquestes insídies es troba la mà de l’imperialisme català, que ens vol furtar la nostra llengua i l’arròs amb fesols i naps, així com la deslleialtat d’alguns mals valencians venuts a l’or català.

Segurament molts dels que llegiu aquestes barbaritats pensareu que no és possible que ninguna persona amb una miqueta de seny s’ho puga creure. I menys encara si es tracta d'una persona mitjanament culta. Tots pensareu que cal respectar els criteris científics i acadèmics i que és totalment incomprensible que persones amb responsabilitats públiques puguen mantenir i imposar criteris lingüístics totalment absurds i oposats a l’evidència. Però tots sabeu que no és així: les creences irracionals i anticientífiques són mantingudes, de vegades amb coacció,  per amplis sectors de la població i de la classe política.  

Ara contarem una història semblant.

Com tots sabeu per a curar qualsevol malaltia cal donar un producte que provoque els mateixos símptomes (similia similibus curantur). La causa de la malaltia (infecciosa, congènita, immunitària, tumorals...) no té importància. Per aconseguir la curació únicament cal que el remei produïsca en l'organisme una reacció semblant a la malaltia però de signe contrari, de manera que anul·le la malaltia natural, que és reemplaçada per una malaltia artificial (produïda pel propi remei) de curta durada, que desapareix en poc temps deixant l'organisme lliure de malaltia. Aquesta pràctica, que ja era coneguda pels ioguis aiurvèdics, va ser sistematitzada pel Mestre Samuel Hahnemann (1755-1843) pare de l'homeopatia.

A més, Hahnemann ens revela una altra veritat: els remeis homeopàtics són més potents com major es la seua dilució. Posaré un exemple: un dels remeis homeopàtics és el Natrum Muriaticum (sal de cuina, per a entendre’ns) que s’administra a dilucions de 30CH. Això implica que per aconseguir en la solució una molècula única de sal necessitaríem disposar de 9,70779 x 10 elevat a 31 tones d'aigua. Com a comparació, la massa de la Terra és de 5,977 x 10 elevat a 21 tones. En definitiva, els productes homeopàtics no són més que aigua destilada.

Però això tampoc té cap importància, perque els productes homeopàtics es potencien o dinamitzen després de cada dilució. Quan fem una dilució cal colpejar el tub de vidre 100 vegades (ni 99, ni 101) sobre una superfície ni molt dura ni molt blana (Hahenemann utilitzava una cadira de muntar a cavall). Aixì aconseguim que l’aigua conserve la memòria de les substàncies amb les qual ha estat en contacte, encara que no en quede ni una mol·lècula.

Aquestes teories es basen en la veritat revelada per Hahnemann i, per tant, no necessiten ser contrastades pel mètode experimental. Es cert que es tracta de teories que entren en total contradicció amb tot allò que la ciència coneix sobre química o biologia, però cal ser obert de mires. També és cert que no hi ha cap estudi científic que demostre l'eficàcia de l’homeopatia, però el paradigma científic occidental no és aplicable als productes homeopàtics i, a més, el Príncep de Gales diu que a ell l'homeopatia li funciona. Davant d’aquesta veritat revelada s’alcen les veus de científics venuts a l’or de les multinacionals farmacèutiques. Les seues apel·lacions al pensament racional i al mètode científic amaguen els mes foscos interessos econòmics.  

I ara la meua pregunta. Com es pot criticar el secessionisme lingüístic en la sala d’espera de l’homeòpata?