El Profeta Daniel, les anguiles i les dietes miracle

No se si sabreu que el primer epidemiòleg clínic de la historia va ser el Profeta Daniel, fa ara uns 2.600 anys, durant l’època de la deportació dels hebreus a Babilònia.  Daniel i els seus amics comptaven amb la protecció del rei Nabucodonosor II, però la dieta mesopotàmica que els hi donaven no era del seu gust.  Daniel va dir al cuiner: “Mira, Meltsar, volria demanar-te un favor. Ens podries donar per a sopar alguna cosa diferent de les anguiles amb all i pebre?”. A Meltsar no li agradava que qüestionaren les seus habilitats culinàries i, una miqueta enfadat, va dir a Daniel: “I que tenen de dolent les meues anguiles amb all i pebre?”. Daniel, sense pensar-ho, li va contestar: “Jehova al llibre Deuteronomi 9-14 ens ha revelat: Dels animals que viuen a l'aigua, podeu menjar els que tenen aletes i escates,  però els que no en tenen, no els mengeu: considereu-los impurs.” Meltsar ja estava una miqueta cansat de Jehova i les seues excentricitats alimentàries, així que li va contestar a Daniel: Puix si al teu Jehova no li agraden les meues anguiles, Marduk m’ha dit que a ell sí que li agraden, així que si no voleu anguiles amb all i pebre aneu a sopar al bar.

 

Els hebreus no eren molt amics de pagar-se el sopar de la seua butxaca quan podien menjar debades, així que Daniel, que era una persona d’idees molt avançades per al seu temps, va pensar una altra estratègia. Si el cuiner no era receptiu als arguments màgics o religiosos, potser ho fos a l’evidència experimental, així que va dir al cuiner: “Mira Meltsar, amb tant d’all i pebre acabarem posant-nos malalts i tu ja saps com és Nabucodonosor. Si veu que ens hem posat malalts per culpa teua la primera cosa que farà será tallar-te el cap”. La perspectiva de perdre el cap ja era un argument de més fonament que els preceptes de Jehova, així que Meltsar va canviar d’actitud:

 

--Tinc por del rei, el meu senyor, que us va assignar què havíeu de menjar i de beure. ¿No trobarà la vostra cara més esblanqueïda que la dels altres joves de la vostra edat, i jo em jugaré el cap davant el rei per culpa vostra?

11 Llavors Daniel va dir al guarda a qui el cap del personal havia fet responsable del mateix Daniel, d'Ananies, de Misael i d'Azaries:

12 --Et prego que posis a prova aquests teus servents durant deu dies: dóna'ns llegums per a menjar i aigua per a beure.13 Després compara el nostre aspecte i el dels joves que mengen de la taula del rei i fes amb nosaltres segons el que vegis.

14 Ell hi accedí, i els va posar a prova durant deu dies. 15 Al cap de deu dies feien més bona cara i estaven més plens que tots els joves que menjaven de la taula del rei. 16 El guarda, doncs, s'emportava el menjar i la beguda que tenien destinats, i els donava llegums. (Daniel 1, 10-14)

 

Imatge del primer assaig clínic experimental

de la història

Cal reconèixer que l’estudi experimental dissenyat per Daniel té algunes mancances metodològiques: no hi ha hagut aleatorització, no s’ha seguit el procediment de doble cec i la mostra no és suficientment àmplia com per a considerar els resultats estadísticament significatius. Així i tot, cal reconèixer el mèrit que suposa l’intent de recolzar les teories amb proves experimentals.

 

Avui ens trobem contínuament amb dietes absolutament estrafolàries que no tenen el suport de la més mínima evidència de la seua eficàcia, promogudes amb l’ajut d’intenses campanyes de marketing. Això sí, els seus inventors, als quals no podem fer extensiu el mèrit que hem reconegut al Profeta Daniel, apareixen davant el mitjans de comunicació amb una acurada aparença de respectabilitat científica: amb bata blanca i fotografiats davant d’aparells de laboratori, el funcionament dels quals en molts casos ni remotament coneixen. Les seues teories no les trobareu en cap revista mèdica prestigiosa, sinó en best-sellers on es barregen les obvietats (no beure alcohol, no fumar, menjar més fruites i verdures...) amb teories sobre enzims prodigiosos que ningú ha pogut aïllar, processos metabòlics absolutament inventats i disquisicions sobre aliments compatibles i incompatibles, de dubtosa plausibilitat biològica. En alguns casos es tracta de dietes inofensives i, fins i tot, saludables que aconsellen allò que qualsevol dietista coneix, però que inclouen alguna extravagància adornada de fraseologia pseudocientífica. En altres casos es tracta de dietes desequilibrades que poden comportar danys greus per a la salut. Faríem bé de desconfiar de  dietes miraculoses i les seues campanyes de marketing i confiar més en els professionals de la sanitat pública.  

El valencià, el mossàrab i l'homeopatia

Com tothom sap perfectament, els valencians parlem el mateix idioma que els íbers. Es cert que fins ara els filòlegs no han pogut traduir cap text ibèric, llevat d’alguna hipòtesi sobre els numerals, però això no demostra altra cosa que la filologia no és de fiar. L’erudit valencià Pepe Ninot, secretari de la Junta Local Fallera de Rafelbunyol, en un article publicat al llibret de la falla de l’Ajuntament de l’any 1978, afirmava que els mossàrabs seguien parlant la mateixa llengua que els íbers. Sembla que quan el Rei Jaume I va conquistar el Regne de València el va repoblar amb catalans sordmuts de naixement i que els seus fills, que ja no eren sordmuts, van adoptar la llengua dels mossàrabs. Alguns estudis diuen que a l’època de Jaume I al Regne de València ja no quedaven mossàrabs (s’havien islamitzat) però els estudis històrics tampoc són molt de fiar. Paco Banyes, vocal de la federació de penyes de bous al carrer de Massamagrell diu que a ell li consta que el valencià és mossàrab perquè quan va viatjar a Marroc s’entenia en valencià amb un moro que havia viscut 10 anys a Reus.

Davant d’aquesta veritat patriòtica incontestable, s’alcen les veus pèrfides i traïdores de tots els departaments de llengües romàniques de totes les universitats del món, a les quals s’ha sumat la pancatalanista Acadèmia Valenciana de la Llengua, que afirmen que el valencià i el català són la mateixa llengua. Darrere d’aquestes insídies es troba la mà de l’imperialisme català, que ens vol furtar la nostra llengua i l’arròs amb fesols i naps, així com la deslleialtat d’alguns mals valencians venuts a l’or català.

Segurament molts dels que llegiu aquestes barbaritats pensareu que no és possible que ninguna persona amb una miqueta de seny s’ho puga creure. I menys encara si es tracta d'una persona mitjanament culta. Tots pensareu que cal respectar els criteris científics i acadèmics i que és totalment incomprensible que persones amb responsabilitats públiques puguen mantenir i imposar criteris lingüístics totalment absurds i oposats a l’evidència. Però tots sabeu que no és així: les creences irracionals i anticientífiques són mantingudes, de vegades amb coacció,  per amplis sectors de la població i de la classe política.  

Ara contarem una història semblant.

Com tots sabeu per a curar qualsevol malaltia cal donar un producte que provoque els mateixos símptomes (similia similibus curantur). La causa de la malaltia (infecciosa, congènita, immunitària, tumorals...) no té importància. Per aconseguir la curació únicament cal que el remei produïsca en l'organisme una reacció semblant a la malaltia però de signe contrari, de manera que anul·le la malaltia natural, que és reemplaçada per una malaltia artificial (produïda pel propi remei) de curta durada, que desapareix en poc temps deixant l'organisme lliure de malaltia. Aquesta pràctica, que ja era coneguda pels ioguis aiurvèdics, va ser sistematitzada pel Mestre Samuel Hahnemann (1755-1843) pare de l'homeopatia.

A més, Hahnemann ens revela una altra veritat: els remeis homeopàtics són més potents com major es la seua dilució. Posaré un exemple: un dels remeis homeopàtics és el Natrum Muriaticum (sal de cuina, per a entendre’ns) que s’administra a dilucions de 30CH. Això implica que per aconseguir en la solució una molècula única de sal necessitaríem disposar de 9,70779 x 10 elevat a 31 tones d'aigua. Com a comparació, la massa de la Terra és de 5,977 x 10 elevat a 21 tones. En definitiva, els productes homeopàtics no són més que aigua destilada.

Però això tampoc té cap importància, perque els productes homeopàtics es potencien o dinamitzen després de cada dilució. Quan fem una dilució cal colpejar el tub de vidre 100 vegades (ni 99, ni 101) sobre una superfície ni molt dura ni molt blana (Hahenemann utilitzava una cadira de muntar a cavall). Aixì aconseguim que l’aigua conserve la memòria de les substàncies amb les qual ha estat en contacte, encara que no en quede ni una mol·lècula.

Aquestes teories es basen en la veritat revelada per Hahnemann i, per tant, no necessiten ser contrastades pel mètode experimental. Es cert que es tracta de teories que entren en total contradicció amb tot allò que la ciència coneix sobre química o biologia, però cal ser obert de mires. També és cert que no hi ha cap estudi científic que demostre l'eficàcia de l’homeopatia, però el paradigma científic occidental no és aplicable als productes homeopàtics i, a més, el Príncep de Gales diu que a ell l'homeopatia li funciona. Davant d’aquesta veritat revelada s’alcen les veus de científics venuts a l’or de les multinacionals farmacèutiques. Les seues apel·lacions al pensament racional i al mètode científic amaguen els mes foscos interessos econòmics.  

I ara la meua pregunta. Com es pot criticar el secessionisme lingüístic en la sala d’espera de l’homeòpata?