dimarts, 18 de febrer de 2014

El valencià, el mossàrab i l'homeopatia

Com tothom sap perfectament, els valencians parlem el mateix idioma que els íbers. Es cert que fins ara els filòlegs no han pogut traduir cap text ibèric, llevat d’alguna hipòtesi sobre els numerals, però això no demostra altra cosa que la filologia no és de fiar. L’erudit valencià Pepe Ninot, secretari de la Junta Local Fallera de Rafelbunyol, en un article publicat al llibret de la falla de l’Ajuntament de l’any 1978, afirmava que els mossàrabs seguien parlant la mateixa llengua que els íbers. Sembla que quan el Rei Jaume I va conquistar el Regne de València el va repoblar amb catalans sordmuts de naixement i que els seus fills, que ja no eren sordmuts, van adoptar la llengua dels mossàrabs. Alguns estudis diuen que a l’època de Jaume I al Regne de València ja no quedaven mossàrabs (s’havien islamitzat) però els estudis històrics tampoc són molt de fiar. Paco Banyes, vocal de la federació de penyes de bous al carrer de Massamagrell diu que a ell li consta que el valencià és mossàrab perquè quan va viatjar a Marroc s’entenia en valencià amb un moro que havia viscut 10 anys a Reus.

Davant d’aquesta veritat patriòtica incontestable, s’alcen les veus pèrfides i traïdores de tots els departaments de llengües romàniques de totes les universitats del món, a les quals s’ha sumat la pancatalanista Acadèmia Valenciana de la Llengua, que afirmen que el valencià i el català són la mateixa llengua. Darrere d’aquestes insídies es troba la mà de l’imperialisme català, que ens vol furtar la nostra llengua i l’arròs amb fesols i naps, així com la deslleialtat d’alguns mals valencians venuts a l’or català.

Segurament molts dels que llegiu aquestes barbaritats pensareu que no és possible que ninguna persona amb una miqueta de seny s’ho puga creure. I menys encara si es tracta d'una persona mitjanament culta. Tots pensareu que cal respectar els criteris científics i acadèmics i que és totalment incomprensible que persones amb responsabilitats públiques puguen mantenir i imposar criteris lingüístics totalment absurds i oposats a l’evidència. Però tots sabeu que no és així: les creences irracionals i anticientífiques són mantingudes, de vegades amb coacció,  per amplis sectors de la població i de la classe política.  

Ara contarem una història semblant.

Com tots sabeu per a curar qualsevol malaltia cal donar un producte que provoque els mateixos símptomes (similia similibus curantur). La causa de la malaltia (infecciosa, congènita, immunitària, tumorals...) no té importància. Per aconseguir la curació únicament cal que el remei produïsca en l'organisme una reacció semblant a la malaltia però de signe contrari, de manera que anul·le la malaltia natural, que és reemplaçada per una malaltia artificial (produïda pel propi remei) de curta durada, que desapareix en poc temps deixant l'organisme lliure de malaltia. Aquesta pràctica, que ja era coneguda pels ioguis aiurvèdics, va ser sistematitzada pel Mestre Samuel Hahnemann (1755-1843) pare de l'homeopatia.

A més, Hahnemann ens revela una altra veritat: els remeis homeopàtics són més potents com major es la seua dilució. Posaré un exemple: un dels remeis homeopàtics és el Natrum Muriaticum (sal de cuina, per a entendre’ns) que s’administra a dilucions de 30CH. Això implica que per aconseguir en la solució una molècula única de sal necessitaríem disposar de 9,70779 x 10 elevat a 31 tones d'aigua. Com a comparació, la massa de la Terra és de 5,977 x 10 elevat a 21 tones. En definitiva, els productes homeopàtics no són més que aigua destilada.

Però això tampoc té cap importància, perque els productes homeopàtics es potencien o dinamitzen després de cada dilució. Quan fem una dilució cal colpejar el tub de vidre 100 vegades (ni 99, ni 101) sobre una superfície ni molt dura ni molt blana (Hahenemann utilitzava una cadira de muntar a cavall). Aixì aconseguim que l’aigua conserve la memòria de les substàncies amb les qual ha estat en contacte, encara que no en quede ni una mol·lècula.

Aquestes teories es basen en la veritat revelada per Hahnemann i, per tant, no necessiten ser contrastades pel mètode experimental. Es cert que es tracta de teories que entren en total contradicció amb tot allò que la ciència coneix sobre química o biologia, però cal ser obert de mires. També és cert que no hi ha cap estudi científic que demostre l'eficàcia de l’homeopatia, però el paradigma científic occidental no és aplicable als productes homeopàtics i, a més, el Príncep de Gales diu que a ell l'homeopatia li funciona. Davant d’aquesta veritat revelada s’alcen les veus de científics venuts a l’or de les multinacionals farmacèutiques. Les seues apel·lacions al pensament racional i al mètode científic amaguen els mes foscos interessos econòmics.  

I ara la meua pregunta. Com es pot criticar el secessionisme lingüístic en la sala d’espera de l’homeòpata?

3 comentaris:

Pep Trullén ha dit...

Ei Miquel, em sembla que has cremat tots els temes al primer post. ¿De què parlaràs ara? A la fi et veig criticant als innombrables que ens "governen", com fa tothom.

Confiant en que la teva fèrtil imaginació supere la meva... ¡ànim i a pel blog! :-)

mr.pause ha dit...

Vet ací a prova audiovisual irrefutable de l'origen prehistòric del Valenciano, silenciada per la perfídia pancatalanista:
http://uoniam.blogspot.com.es/2013/07/primera-paella.html

Per tot lo demés molt bo el l'escrit, enhorabona.

òscar planas fabregat ha dit...

Com a català i net de valencians ara i gràcies a tu, he descobert que tots els estius que vaig passar a Vistabella del Maestrat vaig aprendre a parlar el mossàrab.

Gràcies de tot cor!!!