Alberto Fabra i el Gerrymandering

Districte electoral de Gerrymander, Massachusetts.

Fa ara uns dos-cents anys Elbridge Gerry, governador de Massachusetts va veure que el seu partit no guanyava les eleccions als districtes del nord i de l’oest de l’estat. Per aconseguir la victòria electoral va dissenyar uns districtes electorals inconnexos i de distribució geogràfica arbitrària,  sense altra finalitat que dividir el vot de l’oposició. Els periodistes del Boston Gazette van observar que la delimitació d’aquests districtes sobre el mapa adoptava la forma d’una salamandra (en anglès: salamander), a la que van posar per nom Gerrymander. La caricatura que va popularitzar el terme es va publicar en el Boston Gazette al març de 1812, i representava a un estrany animal amb urpes, ales i un cap que recorda a la d’un dragó. El terme va tenir èxit, passant a designar qualsevol forma de manipulació dels districtes electorals amb fins partidistes.

A hores d’ara crec que tots sabem que la finalitat de qualsevol reforma del sistema electoral és la mateixa que pretenia el Governador Gerry: la maximització del nombre de representants electes per part d’aquells partits que la promouen. Òbviament no serà aquesta l’explicació que donaran als ciutadans. Les justificacions que ens voldran fer creure seran millorar la representativitat o la governabilitat, apropar els electors als representants, afavorir la participació i altres subterfugis similars.

Recentment el President Alberto Fabra ens ha sorprés amb una proposta de reforma del sistema electoral valencià en una conferència pronunciada al club Segle XXI a Madrid. La justificació que ens dóna el Molt Honorable seria  “aconseguir una major participació dels ciutadans en els assumptes públics i enfortir així la democràcia” (la traducció al valencià es meua). Us va sonant de què va la cosa?

En resum, la proposta és la següent: reducció a 79 del nombre de diputats, dels quals una tercera part, com a mínim, s’elegirien pel sistema majoritari, almenys un per districte, en districtes electorals de tamany inferior a la provincia (comarques, partits judicials…) la qual cosa implica que la major part d’aquests districtes serien uninominals. A més es suprimiria el llindar electoral del 5%.

Són sorprenents algunes de les justificacions que dóna Fabra en suport de la seua proposta: que la societat siga escoltada directament en les Corts, que la societat torne a recuperar la confiança en les institucions. Vol dir el Molt Honorable President que les corts no escolten la societat o que els ciutadans no confien en les institucions?. Potser tinga raó. En qualsevol cas cal que analitzem si aquesta proposta de reforma contribuiria a subsanar el dèficit democràtic que Fabra sembla reconéixer.

En primer lloc hem de tenir en compte que el sistema majoritari pot tenir efectes molt negatius sobre la proporcionalitat de la representació electoral, especialment si es tracta d’un sistema de majoria simple. En aquest sistema l’escó s'assigna al candidat que rep el nombre de vots més elevat, fins i tot encara que no arribe al 50% dels vots. És un sistema que pot ser útil en països on l’electorat es divideix entre dues grans opcions, com és el cas dels Estats Units. En canvi, en països on hi ha una major diversitat d’opcions un candidat amb una petita quantitat de vots, i que genera un ampli rebuig de la majoria dels electors, pot aconseguir l'escó si es presenta en un districte molt fragmentat.

Pensem ara quin és el comportament dels votants valencians: En l’eix esquerra-dreta el vot de dreta es concentra en una única opció, el Partit Popular, que també recull el vot regionalista de dretes. El vot d’esquerres es divideix entre el PSPV-PSOE i altres opcions (Esquerra Unida i Compromís, bàsicament). En definitiva, un vot de dretes concentrat i un vot d’esquerres fragmentat. Suposem que en un districte uninominal l’únic candidat A de dretes, obté el 30% dels vots i els tres candidats d’esquerres, B, C i D obtenen el 28, 22 i 20 % respectivament. El candidat A genera un fort rebuig entre els votants de B, C i D de forma que els votants de C i D prefereixen clarament el candidat B al candidat A. En aquest cas amb un sistema majoritari simple en districtes uninominals eixiria elegit el candidat A amb un suport del 30% tot i que el 70% dels electors haurien preferit el candidat B.

Per evitar aquest efecte hi ha diverses solucions. Una d’elles és el sistema utilitzat a França que exigeix que els candidats elegits obtinguen la majoria absoluta. Aquest requisit sovint implica la introducció d'eleccions seqüencials fins que un candidat aconsegueix la majoria absoluta dels vots.  Si a la primera volta cap dels candidats obté la majoria suficient se celebra una segona votació restringida als candidats que han aconseguit un nombre determinat de vots en la primera volta. Un altre sistema és el conegut com el vot alternatiu preferencial. En aquest sistema el votant elegeix diferents candidats de la papereta ordenats segons les seues preferències. S'assigna l'escó al candidat que obté més del 50% dels vots en primera preferència. Si cap candidat no obté la majoria de vots, s'elimina el candidat que rep menys vots. Les segones preferències d'aquestes paperetes es transfereixen als candidats restants. Aquest procés se succeeix fins que un dels candidats aconsegueix la majoria absoluta dels vots. El sistema de vot alternatiu es fa servir a Austràlia.

Per tant, ací tenim la forma de comprovar si la reforma que proposa el President Fabra no respon a un oportunisme electoral, dubte molt raonable quan la proposta de reforma es fa quan les enquestes no auguren bons resultats per a la seua formació. Si del que es tracta és d’implantar el sistema majoritari simple, es obvi que intenta traure benefici de la fragmentació del vot d’esquerres. Si accepta qualsevol de les fòrmules esmentades per ajustar el resultat electoral a les preferències dels votants ja no hi haurien tants motius per a dubtar de la sinceritat de la seua proposta.

Altre dels aspectes de la seua proposta és el de la supressió del llindar electoral del 5%. Hauriem de recordar que el PP sempre s’ha oposat a eliminar aquest llindar, de dubtosa justificació democràtica. Però aquesta proposta, acompanyada de les altres mesures, conté una trampa. Tots els experts en matèria electoral saben que allò que més distorsiona la proporcionalitat no són ni els llindars ni les fòrmules electorals, sino el nombre de representants que són elegits en cada circumscripció. Actualment tenim 99 diputats autonòmics els quals són elegits de la següent manera: un mínim de 20 per cada província i la resta (39) repartits entre les tres províncies segons criteris de població. Aixó suposa, amb la població actual, 24 diputats per Castelló, 35 per Alacant i 40 per València. Si es redueix el nombre de diputats a 79 i una tercera part, com a mínim es elegida pel sistema majoritari, ens queden uns 50 diputats per a repartir entre les tres províncies segons criteris d’estricta proporcionalitat. Si no garantim un mínim per província això suposa 6 diputats per Castelló, 19 per Alacant i 25 per València. Amb aquesta distribució d’escons la desaparició del llindar del 5% no tindria cap efecte a la circumscripció de Castelló i podria tenir un efecte molt limitat a la circumscripció d’Alacant. Si garantim un mínim de diputats per província, és a dir un augment de diputats per Castelló amb la correlativa disminució dels diputats de València i Alacant, la desaparició del llindar del 5% podria arribar a no tenir cap efecte en ninguna de les circumscripcions.

En conclusió, davant de qualsevol proposta de reforma electoral fariem bé de n’oblidar la pregunta que es feien els clàssics: Cui prodest? A qui beneficia?.