dijous, 13 de novembre de 2014

ELS  HEROIS  DE  LA  PIGOTA





No conec cap concepte amb un significat tan relatiu com el concepte d’heroi. No cal allunyar-se molt ni en el temps ni en l’espai per comprovar com molts herois passen, amb una sorprenent facilitat, a ser considerats vulgars terroristes o genocides sanguinaris. Excuseu-me de citar exemples concrets per no ferir la sensiblitat dels amables lectors del blog. I es que la glòria de molts herois té una relació directament proporcional amb la magnitud de la degollina que se’ls atribueix. En qualsevol cas, em produiria certa intranquil·litat el fet de trobar-me amb determinats herois en un carreró solitari.

Si em donen a triar he de reconèixer la meua predilecció pels herois viatgers, com els mítics navegants dels temps clàssics que recorrien el Mediterrani enfrontant-se a mags tenebrosos, ciclops d’un sol ull, nimfes seductores i gegants terrorífics. Entre tots el herois viatgers el meu preferit no és Ulisses i els seus acompanyants en el viatge de retorn a Ítaca, ni tampoc Jàson i els seus amics argonautes en la seua expedició a la recerca del velló d’or. El meu heroi viatger predilecte és l’alacantí Xavier de Balmis i Berenguer, cap de la Reial Expedició Filantròpica de la Vacuna. No sóc l’únic en sentir aquesta predilecció. El metge anglés Edward Jenner, descobridor de la vacuna contra la verola, va dir de l’expedició Balmis: “No m'imagine que en els annals de la història hi haja un exemple de filantropia tan noble i tan extens com aquest” 

La verola (o pigota) ha estat una de les epidèmies més temibles de les que van afectar Europa i Àsia al llarg dels segles. A Amèrica la malaltia va ser desconeguda fins a començaments del Segle XVI, quan va ser introduïda pels conqueridors espanyols. La malaltia té una elevada taxa de mortalitat (més del 30%) i els supervivents queden afectats per visibles cicatrius. El rei Carles IV, que havia patit casos de pigota entre la seua família, per Reial Cèdula de 30 de novembre de 1798 va acordar la inoculació de la vacuna contra la verola a tota la població. Uns anys més tard, el 1802, es desencadena a Nova Granada (actual Colombia) una epidèmia de verola que en pocs mesos va adquirir enormes dimensions. Xavier de Balmis va proposar al Rei la immunització de tota la població dels territoris d’Ultramar. El problema era com transportar-hi el fluid vacunal, en una època en la que encara no s’havia inventat això de la cadena del fred. 

La solució va ser traslladar-la amb la tècnica braç a braç. Aquesta tècnica consistia a inocular la vacuna a un xiquet d'entre 4 i 14 anys, que quedava immunitzat i protegit de la verola. El líquid de la ferida serviria per a inocular un altre xiquet i així el virus atenuat passaria de l'un a l'altre i es conservaria actiu. Per a la missió es van aconseguir 22 xiquets d'un Orfenat de Santiago de Compostela. Aquest xiquets-herois seran els que constituiran una autèntica cadena humana per a mantenir el fluid que servirà per a vacunar i salvar la vida a milions de persones a l'altre costat de l'Atlántic.


La Reial Expedició, encapçalada per Xavier de Balmis i Josep Salvany, va eixir del port de la Corunya el 30 de novembre de 1803 en la fragata Maria Pita. L’expedició va arribar a tota Amèrica central i del sud, Filipines, Macao entre altres territoris, on Balmis i Salvany van promoure la creació de centres de producció, emmagatzematge i distribució de la vacuna, i programes de capacitació tècnica enfocats a mantenir campanyes de vacunació poblacional. L’esforç titànic va acabar debilitant la salut de Josep Salvany que va morir a Cochabamba el 21 de juny de 1810.  
Igual que va passar amb Ulisses i Jàson, l'odissea de Balmis es va veure amenaçada per monstres terribles: als ports on arribava s'havia d'enfrontar amb el ciclop de la ignorància, el gegant del fanatisme, l'hidra de la superstició. Balmis i els seus xiquets-herois van eixir victoriosos d'aquest enfrontament i van salvar així milions de vides.

En 1958, segle i mig després de l'odissea de Balmis el viceministre de salut de la Unió Soviètica, Viktor Zhdánov va fer una proposta a l'Assemblea de l'Organització Mundial de la Salut que alguns van qualificar de bogeria: l'eradicació total de la pigota. La proposta va eixir endavant tan sols per 2 vots.  Malgrat la incredulitat inicial a la proposta de Zhdánov, el 9 de maig de 1980 l'OMS proclamava que el somni de Jenner, de Balmis, de Salvany, de Zhdánov ja era una realitat: la pigota no mataria ningú més.

Altra de les malalties que podria haver desaparegut gràcies a la vacunació és la poliomielitis. La vacuna de la pòlio es va introduir quan jo anava a escola. Recorde com estavem tots els xiquets de classe fent cua per a rebre el terròs de sucre amb dues gotetes de la vacuna. Bé, tots els xiquets de classe no. Per a Xavi i Santi la vacuna va arribar tard. Van poder sobreviure a la malaltia però no podrien mai més jugar, córrer, ballar com la resta dels seus amics. 

La pòlio deuria haver-se eradicat l'any 2005, segons les previsions de l'OMS. Però quan aquest objectiu semblava assolit el virus  es va trobar amb un aliat inesperat: un grup de religiosos musulmans de Nigèria va emetre una fàtua que afirmava que la vacuna contra la poliomielitis era una conspiració dels Estats Units i de l'ONU per esterilitzar els veritables creients. Els xiquets víctimes de la pòlio van passar a ser considerats màrtirs, ja que aquests religiosos consideraven la vacuna contrària a la Sharia. El govern de Nigèria va suspendre les vacunacions i mesos després la pòlio havia tornat a manifestar-se a la regió, alhora que pelegrins nigerians havien disseminat la malaltia a dotze països llavors lliures de pòlio. 

Però no és únicament el fanatisme religiós l'únic aliat dels virus: als països occidentals han trobat un altre aliat inesperat: l'estupidesa. L'estupidesa i la deshonestedat de persones, en molts casos amb estudis superiors i de classes mitjanes-altes, es el que ha fet que una malaltia torne a aparèixer amb incidència creixent en alguns països on havia desaparegurt: el xarampió. Alguns pensaran que el xarampió és una malaltia benigna i que no representa un problema de salut important.  Les xifres demostren que no és així. L'any 2000 el nombre de morts per xarampió en tot el món va ser de 562.0000 persones. L'any 2012, gràcies a les campanyes massives de vacunació, havia baixat a 122.000. Però aquestes xifres que semblen positives tenen un punt dèbil: mentre que al continent americà es consolida la desaparició del xarampió, a alguns països d'Europa on pràcticament ja havia desaparegut torna a aparèixer, fins i tot de forma epidèmica. És el cas sobre tot del Regne Unit i, en menor intensitat, Espanya.  

El motiu d'aquesta reaparició del xarampió és la creença irracional de que la vacuna triple vírica (xarampió-rubèola-parotiditis) és la causa de l'autisme. Aquesta teoria la va propagar en 1998 un metge anglés, Andrew Wakefield, que va descriure 12 casos en els quals els símptomes de l'autisme s'havien detectat poc de temps després de rebre la vacuna triple vírica. Això no té res d'extraordinari: els primers símptomes de que un xiquet pateix autisme comencen a fer-se perceptibles al voltant dels 18 mesos, aproximadament la mateixa edat en què s'administra la vacuna triple vírica. Seguint aquesta absurda teoria podriem afirmar també que la causa de l'autisme és l'adquisició del llenguatge oral o de la bipedestació. El Dr. Wakefield, quan va difondre les seues teories, estava contractat com a pèrit per un despatx d'advocats que havien iniciat, en nom de les famílies dels casos que ell mateix havia descrit, una demanda contra els laboratoris fabricants de la vacuna. Es va demostrar que havia fet una selecció esbiaixada dels casos i que sols va utilitzar aquelles històries clíniques que avalaven les seues teories (fàcilment hauria pogut trobar altres 12 casos on els símptomes de l'autisme havien començat a fer-se visibles abans de l'administració de la vacuna, la qual cosa demostraria, segons aquesta il·lògica forma de raonar, que la causa de la vacunació és l'autisme i no el contrari) 

Tots els estudis d'epidemiologia clínica que s'han fet sobre aquesta qüestió han arribat a les mateixes conclusions: no existeix cap relació entre autisme i vacunació (ja és ben trist haver de de malbaratar recursos per a rebatre bestieses!). Les teories del Dr. Wakefield tenien la mateixa base científica que la fàtua islàmica contra la vacuna de la pòlio. Però el mal ja estava fet. Els tabloides sensacionalistes anglesos venien més paper si publicaven a les seues portades les fotografies dels xiquets malalts, envoltats per les seues famílies reclamant contra les farmacèutiques, que publicant les fredes estadístiques dels estudis epidemiològics. 

Actualment és fàcil trobar encara algunes pàgines a Internet que repeteixen aquestes teories i encara hi ha gent que, com els companys d'Ulisses que es deixaven seduir pels cants de les sirenes, se les creue i deixa de vacunar els seus fills. Hi ha entre aquests col·lectius una argumentació que em sembla particularment ridícula: la que afirma que els virus i les bactèries sempre han conviscut amb nosaltres i que és millor que els xiquets adquirisquen immunitat natural. El nostre germà virus, la nostra germana bactèria: no els matem, pobrets!. Si ens infecten no passa res, l'infecció és un fenòmen d'allò més natural.  En qualsevol cas sempre tindrem a la nostra disposició el reiki, les flors de bach o els productes homeopàtics que ens salvaran d'una septicèmia o ens lliuraran de l'èbola.

Com podeu veure, tres mil anys després del viatge d'Ulisses a Ítaca els monstres als que es va enfrontar han pres una nova aparença, però continuen entre nosaltres. Per sort, els herois com Balmis, Salvany, Jenner, Zhdánov també.